diumenge, 7 de maig de 2017

CAPÍTOL X: Tan prop i tan lluny

Aquesta setmana he anat a classe, i he fet deures i he fet exàmens, i he menjat, i he begut, i he respirat; en resum no m’ he mort… (no estic molt inspirat i no he fet moltes coses interessants per a contar). Les Pasqües han estat bé, descanses, toques la guitarra, comptes els dies que resten per a que siga estiu, aquesta  “estupefantàstica” època de l’any en la que fa calor i et pots estirar i tocar el cel amb els dits i comptar les estrelles que aquest  té mentre lo que està darrere del teu rostre i damunt la teua gola somnia con el lluny que pots arribar. Cada dia veig l’aurora dels dies més brillants més prop.

Adore les xicotetes coses de la vida, que posen una cançó que t’agrada molt  a la radio, que la teua mare compre els gelats que més t’agraden, trobar-se un euro  pel carrer,...  Quan vaig arribar de Pasqües tenia l’esperança de que haguessin canviat la música dels intercanvis de classe, perquè no m’agrada gens, l’odie. Entenc que la posen un dia perquè hi ha gent que l’agrada, inclòs una setmana però quan portes quasi un mes. Si Mozart s’alçara...


M’acomiade i rese per a que canvien la cançó i que l’escriptor que hi ha dins del meu cap puga escriure  la següent vegada més de dos-centes vint i nou paraules.


Vull una igual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada